El meu fill té pors. Com puc ajudar-lo?

Les pors estan presents tant en l’etapa infantil com en l’adolescència i, a petita escala, compleixen una funció de supervivència i adaptació a les situacions de perill real. Ara bé, si aquestes pors són excessives i no permeten que el nen o adolescent desenvolupi la seva vida normal o no es corresponen a l’edat adequada, passen a ser patològiques i és important consultar a un especialista.

Per què ténen por?

Les pors de l’etapa infantil suposen un fenomen universal i omnipresent en totes les cultures i temps. A petita escala, aquestes sensacions que es viuen com desagradables per part del nen o adolescent poden complir una funció de supervivència en el sentit d’apartar-lo de situacions de perill potencial.

Tanmateix, quan aquestes pors no obeeixen a cap causa real de perill o es sobrevaloren les possibles conseqüències, el resultat pot ser un gran patiment per part del nen que les pateix i pels seus pares. I tot i ser una por “irreal” pot arribar a condicionar el funcionament del nen i alterar sensiblement la seva capacitat per afrontar situacions quotidianes com poden ser anar a dormir, anar a l’escola, quedar-se sol….

Sens dubte, les pors son evolutives i “normals” a certa edat, canviant l’objecte temut a mesura que el nen creix i el seu sistema psicobiològic va madurant. La tendència natural ha de ser que aquestes vagin desapareixent progressivament.

Tenir por de...

En l’edat entre els 6 i els 11 anys el nen comença atenir la capacitat de diferenciar les representacions internes de la realitat objectiva. Les pors seran més realistes i especifiques, desapareixen els temors a éssers imaginaris o del món fantàstic. Prenen el relleu temors mes significatius com el dany físic (accidents) o els metges (ferides, sang, injeccions...).

Depenent de les circumstàncies també pot presentar-se el temor al fracàs escolar, temors a la crítica dels altres i pors diverses en la relació amb els seus iguals (por cap algun company en especial que pot aparèixer amenaçador o agressiu).

La por a la separació o el divorci dels pares estaria present en aquells casos en què el nen percebi un ambient hostil o inestable entre els progenitors.

Com actuar davant d'un nen que té por

Per tal de poder ajudar als nostres fills a combatre les pors hi han uns comportaments bàsics que son importants a tenir en compte:

En primer lloc, hem de viure la situació del nen amb normalitat i sense mostrar preocupació o angoixa davant seu. Recordem que el nen sovint interioritza els comportaments i percep l’estat anímic dels pares. Uns pares excessivament preocupats poden augmentar la tensió del seu fill. En general és important no forçar al nen en aquelles conductes que li suposen por o angoixa.

Cal diferenciar entre aquelles pors que són necessàries, com per exemple anar a l’escola, i altres que suposen poques conseqüències en el àmbit familiar, educatiu o social, per exemple tenir por als gossos.

Cal evitar ridiculitzar el nen per les seves pors davant dels seus companys. No riure’s d’ell, ni castigar-lo. L’atenció ha d’estar dirigida a les possibles solucions i no a les conseqüències punitives.

Cal evitar el visionat de pel·lícules, jocs o activitats que comportin violència, por o terror. Procureu, també, que les persones del seu entorn no llancin missatges amenaçadors.

Un altre forma d’actuar és mitjançant el modelatge: Un dels pares pot efectuar la conducta temuda, demostrant que no passa res (per exexemple entrar en una habitació a les fosques…). No es tracta de sobre protegir al nen, sinó d’acompanyar-lo en les seves emocions.

Quan les pors són més severes i alteren significativament el funcionament del nen en el seu entorn familiar, escolar o social, podem trobar-nos amb trastorns que ja no formarien part del cicle evolutiu normal, sinó que haurien de ser objecte de tractament especialitzat. Per exemeple les fòbies específiques, els trastorns d’ansietat o similars.

A la pràctica

  • No fomentis el silenci, ajuda’l a parlar de les coses que li fan por.
  • No siguis sobre protector, els fills han d’experimentar les diferents situacions per ells mateixos.
  • No el ridiculitzis respecte les seves pors.
  • Mostra amb la teva conducta, que allò que li fa por no és tan perillós.
  • No el forcis a enfrontar-se al què li fa por.
  • Acompanya’l quan vulgui superar-ho.
  • Valora mol els esforços i/o petits avanços que aconsegueixi.
  • Com és que es posa tan nerviosa a l’escola i amb les notes si nosaltres no som tan exigents?

    En la franja d'edat dels 6 als 11 anys és molt aparent la por de fracassar, tot i que a la familia no sigui un valor que se li hagi transmès.

    Per què ara té por de dormir sol si abans no en tenia?

    En aquesta etapa previa a l’adolescència es preveuen multitut de canvis i això sol provocar por.

    Està molt obsessionat amb la mort, per què?

    És normal en aquesta etapa ja veu que no tot és màgic, sinó que la realitat és que passen coses, i una de les més impactants és la mort.

 

El Manel té 9 anys i quan ha de dormir sol diu que té por de la foscor. Els pares, preocupats perquè no podrà anar de colònies ni a qualsevol altre lloc a passar la nit, consulten el psicòleg.

En la primera visita la mare explica que el Manel és fill únic, que els pares es van separar fa uns anys i va ser una separació més aviat conflictiva.

Una de les primeres coses que observa el psicòleg és que el Manel té moltes inseguretats. Quan li pregunta per què li fa por dormir sol el principi ho nega i diu que li agrada dormir amb la mare, amb la qual conviu, i quan va a casa del pare també diu que li agrada dormir amb ell.

Desprès de la primera visita en la que es constata que les pors tenen a veure amb els canvis que el Manel comença a experimentar per l’edat, i també es veu una certa sobreprotecció per part dels pares, es planteja fer les properes sessions amb el Manel i la seva mare junts.

En les següents sessions els dos van entenent el per què d’aquestes pors. Fins i tot el Manel arriba a verbalitzar que “vol quedar-se petit per sentir-se protegit”.

Més endavant es planteja un treball en grup amb altres nens d’aquesta edat que també tenen pors per tal de poder treballar entre tots què els passa i mirar de resodlre-ho. Després d’aquest treball les pors van desapareixent i el Manel, fins i tot, aconsegueix anar de colònies.

 

Llibres:

Bonifacio Sandin (1997) "Ansiedad, miedos y fobias en niños y adolescentes". Ed. Dykinson psicología.

Daniel J. Siegel. (2012) "El cerebro del niño". Ed. Alba Editorial

 

 

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional de Creative Commons