Els trastorns de conducta en l'adolescència

L’entrada a l’adolescència acostuma a ser una època convulsa i difícil pels adolescents i els seus pares. “Sempre ha de tenir l’última paraula”, “no se li pot dir res”, “sempre està enfadat”, “em fa por com reaccionarà, ja no sé com dir-li les coses”. Són frases que sentim sovint a la consulta de pares preocupats per la conducta del seu fill adolescent, però quan és que realment hi ha un problema que necessita tractament?

Què és un trastorn de conducta?

Són un conjunt de símptomes que s’allunyen del comportament normal i que consisteix en un patró repetitiu i persistent de conducta antisocial, agressiva o desafiant. Per poder diagnosticar-lo cal que aquest comportament persisteixi com a mínim durant sis mesos i que assoleixi nivells importants de violació de la conducta socialment esperada per l’edat. També cal que aquest comportament influeixi negativament a nivell personal, social, acadèmic i familiar.

Els símptomes més comuns poden ser: nivells excessius de baralles i provocació, crueltat cap a altres persones i cap els animals, destrucció greu de la propietat, conducta incendiària, robatori, mentida repetitiva, absentisme escolar i fuga de la llar, i rebequeries i desobediència extraordinàriament freqüents i greus. Davant dels adolescents amb possible trastorn de la conducta, cal que ens preguntem primer si ha aparegut amb l’entrada a l’adolescència o si “sempre ha estat així”. Si apareixen a l’adolescència pot ser només simptomatològic de la crisi adolescent. Però si aquestes dificultats apareixen en una edat molt primerenca el pronòstic pot ser més greu si no es dóna una intervenció precoç.

La conducta dels adolescents

La conducta alterada sol ser una manifestació d’algun malestar que el noi o la noia se sent abocat a expulsar-lo. Aquest malestar acostuma a ser inconscient, és a dir, no saben què i per què els passa. L’única cosa que saben és que necessiten urgentment treure's aquest malestar del damunt i la via més ràpida que troben per fer-ho és posar-ho en l’altre. La pròpia impotència i malestar que senten davant les seves pròpies emocions la fan sentir a l’altre: és llavors quan els pares, o els mestres, se senten impotents i sense poder entendre la conducta dels fills o dels alumnes. La conducta alterada té com a finalitat, doncs, anul•lar l’altre fent-lo sentir impotent i sense capacitats per pensar ni actuar de manera adequada. I al ser inconscient és incontrolable i repetitiva. A més a més, aquestes explosions conductuals acaben generant una baixa autoestima que es manifesta amb una important alteració de l’autoimatge (la imatge que tenen d’ells mateixos, com es veuen), que passa de ser infravalorada (“no puc aportar res de bo a ningú”, “no sóc digne de ser estimat”) a ser sobrevalorada (“ningú no pot amb mi”, “estic per sobre de tot i de tothom”).

El paper dels pares

La conducta alterada té com a finalitat alterar l’altre, anul•lar-lo i fer-lo sentir impotent. És per això que la conducta, perquè pugui ser corregida, abans ha de ser entesa. Quan l’adolescent explota de ràbia i aconsegueix que l’adult es quedi bloquejat, o també s’enfadi, sent un alleujament ja que ha aconseguit treure’s el malestar del damunt i posar-ho en l’altre. Però aquesta sensació és temporal, ja que, a l’anar-se deteriorant el seu entorn (pares i mestres se senten cada cop més impotents i desesperançats) i no trobar maneres més adequades de canalitzar la seva frustració, les alteracions de la conducta no fan més que agreujar-se. El més important, doncs, és intentar no perdre la calma ni el control. Cal que l’adolescent senti que l’adult pot suportar els seus atacs, que se’n fa càrrec. Encara que l’adult se senti impotent, o no entengui el que li està passant, és fonamental que mantingui la calma. També pot ser útil que, enlloc d’enganxar-se en discussions estèrils (normalment no són productives, sinó que només tenen com a objectiu bloquejar l’altre), pugui anar verbalitzant-li els sentiments: “veig que t’estàs enfadant”, “estàs molt enrabiat”. I després buscar un altre moment més adequat per parlar les coses. Si els pares i els adolescents se senten molt sobrepassats per aquestes situacions i no troben la manera de trencar aquest cercle, cal que consultin a un especialista.

A la pràctica

  • El més important és no perdre mai la calma. Com que la conducta alterada té com a finalitat bloquejar l’altre, la millor manera de no “alimentar-la” és no deixar-se endur per la impotència.
  • Durant la crisi conductual els pares sovint se senten impotents i bloquejats. Cal donar sempre una imatge de solidesa i tranquil•litat.
  • Si els pares no saben què fer és millor no fer res que deixar-se endur per la frustració del moment. Cal tenir molt present que la finalitat de la crisi és que els pares també perdin els papers.
  • Després de la crisi conductual s'ha de parlar del que ha passat. Mai no s’ha de fer en el moment de la crisi, ja que l’adolescent no està en condicions de pensar ni dialogar.
  • És fonamental que els pares sempre donin la impressió de cohesió i coherència en les seves decisions. Cal que els pares tractin les seves discrepàncies en la intimitat, ja que veure el poder de la seva agressivitat pot angoixar-lo encara més.
  • Cal deixar espai a l'adolescent perquè es reclogui a la seva habitació amb les seves coses. Una bona manera pot ser fer els dinars i/o els sopars sempre en família.
  • Quan miro els programes de TV sobre adolescents problemàtics, penso: el meu fill pot acabar igual?

    Pensar que la TV ens ensenya la realitat pot generar la mateixa confusió que consultar diagnòstics per Internet. Normalment, els casos que veiem són molt extrems i a on moltes escenes poden estar manipulades o dramatitzades sota guió. Cal que tinguem sempre com a referència el que opini el terapeuta que atén l’adolescent.

     

No seria una bona idea ingressar el meu fill en un internat a on el puguin redreçar?

Rotundament no. Forma part del procés normal de l’adolescència el rebutjar tot el que vingui dels pares, ja que es viu la relació amb ells de manera molt ambivalent. Això vol dir que, malgrat els atacs explícits que fa l’adolescent contra els pares, els necessita molt, i separar-lo d’ells només pot agreujar les seves dificultats.

 

És bo castigar els fills amb allò que més els agrada, com per exemple el futbol?

L’esport i les aficions acostumen a ser una vàlvula d’escapament pels adolescents. Prohibir-los no soluciona mai res, al contrari, ja que molts adolescents s’acaben deprimint al no trobar cap al•licient en el seu dia a dia. A més, castigar-los fomenta els aspectes infantils i el que ens interessa és potenciar els aspectes madurs i autònoms.

 

Si no puc castigar-lo, quines eines em queden?

Com dèiem al inici, per corregir una conducta, primer cal entendre-la. Partint d’aquest posicionament, cal que els pares estableixin conseqüències coherents a la seva conducta, no càstigs.

 

Com puc saber si el meu fill pren drogues? Cal que l’obligui a passar un test?

La millor manera de saber si l’adolescent fa conductes de risc és que hi hagi un clima adequat a casa a on se senti amb confiança per parlar de les coses que li preocupen. Si la interacció amb els pares és fluida, aquests sabran reconèixer si l’adolescent necessita ajuda. Obligar-lo a passar un test de drogues donarà als pares la informació que desitgen però no ajudarà a fomentar aquesta fluïda, ans al contrari.

 

Llardén (2007), en el llibre de Torres de Beà (inclòs en la bibliografia) resumeix les característiques dels nens amb trastorn de la conducta de manera molt clara, que poden servir d’orientació a l’hora de pensar en consultar en un servei especialitzat:

    • -Capacitats cognitives conservades.
    • -Baixa tolerància a la frustració.
    • -Pensament rígid.
    • -No acostumen a tenir amics íntims, sinó que creen un ambient de carència afectiva i aïllament.
    • -Poc motivats per interessos esportius o lúdics.
    • -Mantenen conductes de provocació i agressives amb els companys, els adults i les normes.
    • -Acostumen a negar la problemàtica i a rebutjar els ajuts.
    • -Ansietat, dificultats d’autocontrol i de relació ja observades durant els primers anys de l’escolaritat.

Llibres:

Bradley, J. i Dubinsky, H. (1998). "Comprendiendo a tu hijo de 15-17 años". Barcelona: Paidós Ibérica.

Torras de Beà (Ed.). (2007). "Normalidad, psicopatología y tratamiento en niños, adolescentes y familia". Valls: Lectioediciones.

Waddell, M. (1998). "Comprendiendo a tu hijo de 12-14 años". Barcelona: Paidós Ibérica.

 

Pel·lícules:

Kaye, T. (director), (1998) "American History X" [Pel·lícula]. Estats Units d’Amèrica: New Line Cinema.  Fitxa de la pel·lícula

Van Sant, G. (director), (1997) "El indomable Will Hunting" [Pel·lícula]. Estats Units d’Amèrica: Miramax International. Fitxa de la pel·lícula

 

Recursos a la xarxa:

Generalitat de Catalunya (2007). Els trastorns de la conducta a l’escola. 

 

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional de Creative Commons