Aprendre a tolerar la frustració

Moltes vegades els fills s'enfaden quan no aconsegueixen allò que volen. Aconseguir que s'enfadin menys és possible si els donem eines per aquestes situacions. La frustració són tot de sentiments que experimentem les persones com poden ser la còlera, tristesa o ansietat, quan una expectativa (desig, projecte, il.lusió) no es compleix; quan no rebem allò que esperàvem. Les persones tenim eines que ens permeten suportar aquesta frustració. Una persona amb un nivell de tolerància a la frustració baixa en té prou amb una adversitat mínima per enfadar-se, entristir-se o angoixar-se. Una persona amb un alt nivell de tolerància a la frustració podrà mantenir el seu estat d’ànim sense alteració tot i no veure acomplertes les seves expectatives

Com es manifesta aquesta frustració?

El nivell de tolerància a la frustració en part és innat, però també és susceptible d'aprenentatge. Per això una persona que de ben petita s'enfada i s'irrita per tot el que li és incòmode, mica en mica, en la mesura que va creixent, pot ser més capaç de contenir-se . En general els bebès tenen la tolerància a la frustració molt més baixa ( tot i que hi ha diferències enormes entre cadascun d'ells), i aquesta pot anar augmentant. I de què depèn, que augmenti? De si té unes figures progenitores que li fan viure bones experiències i li contenen el malestar ; i de si ell és capaç de conservar aquestes figures a dins seus. Això li donarà una seguretat interna i una imatge positiva de sí mateix que li permetrà que mica en mica vagi tolerant més l'adversitat.

Com podem solucionar-ho?

Intentar complaure sempre als nens i evitar que se sentint frustrats davant qualsevol situació no afavoreix els seu desenvolupament integral com a persona, ja que quan siguin adults hauran d'enfrontar-se a circumstàncies tant d'èxit com de fracàs. Per aconseguir que el nen toleri la frustració, els pares han d'evitar la sobreprotecció i no abusar de la permissivitat. És a dir, no cedir davant de qualsevol requeriment del nen, de forma que aquest sempre aconsegueix el que vol i mai no s'enfronta a situacions negatives, problemàtiques o frustrants.

Demanar ajuda

És important tenir en compte que s'ha de demanar ajuda a un professional quan la tolerància a la frustració és tan baixa que li repercuteix en el dia a dia: li dificulta el fet de tenir amics, el rendiment escolar, el seu desenvolupament cap a l'autonomia.

A la pràctica

  • Mantenir la calma: Els pares han d'intentar tolerar les emocions naturals que pugui despertar la frustració als nens. Cal evitar neguitejar-nos i escridassar-los, cosa que fa que aquest sentiments dels nens augmentin i poden cedir davant les seves enrabiades.
  • Ensenyar als nens que les coses costen un esforç, que no tot s'aconsegueix al primer moment. Així aprendrà que l'esforç és la millor manera de resoldre els fracassos.
  • Permetre’ls equivocar-se i aprendre dels seus errors. No resoldre’ls totes les dificultats per evitar que es frustrin ni donar-los-ho tot fet.
  • Ajudar-los a expressar les emocions que es deriven de la frustració posant en paraules el que senten i donant espai al enuig.
  • Ajudar-los a pensar què pot aprendre d'aquella situació, i el què pot fer a partir d'ara. Mostrar-los camins alternatius i solucions de forma que no es quedin ancorats en la queixa.
  • Donar exemple: la millor forma perquè els fills vegin que els problemes es poden solucionar és l'actitud positiva dels pares a l'hora d'afrontar els seus propis conflictes.
  • Cal marcar-li objectius realistes, no intentar que s'afronti a situacions que, per la seva edat o maduresa, sigui incapaç de superar.
  • Mostrar-li que no existeix aprenentatge sense frustració: És equivocant-se que un aprèn.
  • El meu fill s'enfada i plora per tot, com puc ajudar-lo?

    Hem de valorar si pot ser que estigui cansat o tingui gana. Hem de veure què li provoca el plor. Si són demandes que no podem resoldre o pensem que no son adequades, hem d’ajudar-lo a entendre que ha d’esperar o que el que demana no és possible. Si li oferim una solució alternativa, l’ajudarem a calmar el sentiment de frustració.

    A la seva edat, és normal que es frustri tant?

    Els nens petits tenen menys capacitats de tolerar la frustració però aquest és un aprenentatge que han d’anar fent. També és cert que hi ha nens que neixen amb més capacitat per esperar i altres que s’irriten més fàcilment.

    És normal que la baixa tolerància a la frustració es manifesti amb molt d'enuig i plor?

    Enfadar-se i plorar són els mecanismes que millor funcionen per aconseguir el que els nens volen. Als pares se’ls fa sovint difícil tolerar la ràbia i el plor dels fills. Si els nens aprenen que per evitar sentir-los, els donem el que demanen, així és com reaccionaran de forma habitual donat que hauran après que és una solució efectiva. Hem d’escoltar les demandes i l’enuig, però no sempre donar el que demanen per tal d’evitar el malestar del nen i el que ens provoquen.

Els pares de l'Enric consulten per les rabietes que fa cada vegada que intenten posar-li algun un límit. Auestes rabietes que fa l'Enric també les fa a l'escola, tot i que no són tan intenses com a casa. Amb les primeres entrevistes vam poder observar que els pares li havien donat sempre tot el que volia, ja que se'ls feia molt difícil tolerar el malestar de l'Enric quan se'l privava de quelcom. A poc a poc vam anar veient que aquest fet estava relacionat amb les necessitats que havien tingut els propis pares de petits, que no van ser cobertes. I per tant, li donaven a l'Enric tot el que ells no havien tingut de petits. Adonar-se de tot això va ajudar als pares poder-se mantenir més ferms, cosa que va fer minvar les enrabiades de l'Enric. Per altra banda, l'Enric sentia que la seva agressivitat era omnipotent. Aconseguia el que volia però deixava els pares aclaparats i això també li provocava molt de malestar. 

 

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional de Creative Commons