Tinc poc temps per estar amb els fills. Em sento culpable.

Cada cop més mares i pares es troben amb un sentiment de culpa per desitjar viure, ser i fer alguna cosa més enllà dels fills i la família. Combinar família, vida de parella i vida personal és un equilibri complicat que acaba pesant en la consciència de pares i mares que no saben com reaccionar davant la demanda d’atenció dels seus fills.

Un sentiment més habitual en les mares que en els pares

Sovint escoltem a la consulta mares i pares (sobretot mares) preguntant-se com fer amb els fills perquè els dediquen tot el temps que tenen, i senten que no fan bé el seu paper. Solen parlar d’hores de treball i sentiment de no tenir tot el temps que desitjarien per dedicar-lo als seus fills. Senten que alguna cosa no va bé: els seus fills no els fan cas, els demanen moltes coses… Els pares se’n senten culpables per no saber/poder satisfer-los o fer-los entendre la situació i el seu funcionament familiar. És aquí quan es veu com els propis pares poden sentir-se confosos i com es debaten entre la culpa de no estar al 100% pels fills. Moltes vegades aquesta culpa es transforma en voler donar tot el que el fill demana, sense aturar-se a pensar ni escoltar el que de veritat el fill vol i necessita: la seva mare i el seu pare. Cal estar una mica atents perquè el més fàcil és tapar aquest neguit i aquesta culpa consentint.

Aprendre a dir no

Hi ha nens que reaccionen força bé als treballs i interessos diversos dels pares. A d'altres els costa una mica més i mostren comportaments més reclamants. És llavors el moment de plantejar-se que el límit és important  també per als fills. Saber dir “No” els és important. De vegades el demanen a crits, repetidament, en tantes ocasions com noves satisfaccions se’ls dóna, tantes vegades com coses reclamen. Estan només insistint en trobar finalment el “No” que posi límit a la demanda d’alguna cosa que no hi ha objecte final que la pugui satisfer.

Un cercle viciós que hem d’aturar

És per això que quan apareix aquest sentiment de culpa hem d’estar alerta i no precipitar una resposta. Aquesta possibilitat d’espera i de límit pot fer que tant l’un com els altres puguin finalment gaudir i desitjar aquest temps, encara que curt, en el que la mare fa de mare i el fill de fill; i el pare fa de pare i el fill de fill. Temps en el que la presència del pare o la mare no és igual que quan no hi és. Temps en el que s’espera els pares per a que escolti, eduqui, estimi, o senzillament hi sigui. Temps en el que els afectes, paraules, somriures, límits i silencis tenen un efecte especial i orientador perquè vénen del pare i la mare. Pare i mare que cada fill viu, i que els necessita tal com cadascú és: amb els seus dubtes, angoixes, desitjos, presses, presències i també absències.

Gaudir dels moments junts

Quan una mare o un pare es planteja el poc temps que té amb els fills i l'envaeix un sentiment de culpa és important no deixar-se portar per la culpa i no intentar compensar amb objectes o sense posar límits. Davant el malestar dels fills i de la seva pròpia culpa, és possible que estiguin més desorientats a l’hora d’educar i escoltar el fill. Si un té la il·lusió de recuperar allò perdut, corre el risc de perdre també el moment present. Hem de mirar de gaudir del moment que estiguem junts, és  important per construir, compartir, viure i assaborir l’experiència de la relació entre pares i fills. De vegades això vol dir senzillament escoltar els fills i atendre’ls, podent sentir i fent-los sentir, que ells estan allà i que aquell mateix moment ja és important pel que és, tot i sabent que de cap manera els hi podrem donar i satisfer tot. Aquest també és un bon aprenentatge per la vida.

A la pràctica

  • Adoptar una actitud tranquil·la i serena davant les demandes dels fills, sobretot si es detecta sentiment de culpa en els pares pel poc temps que poden estar amb els fills.
  • Valorar si es pot, o no, augmentar aquest temps familiar. De quina manera, si realment un creu que hi està poc o no…
  • Intentar no compensar ni recompensar amb objectes pel temps que no s’ha estat amb el fill.
  • Importa la qualitat de temps amb els fills més que la quantitat.
  • Escoltar i parlar amb els fills sobre els seus interessos i sobre activitats que els permetin estar junts i compartir un temps.
  • El pare i la mare segueixen sent pares i mares veient-los més o menys temps. És important que el temps que s’estigui amb els fills, un no dimiteixi d’aquesta funció. Tampoc es deixa de ser pare o mare el temps que no s’està amb els fills.
  • El joc i el lleure és tant important com els hàbits i els límits.
  • No pretendre recuperar el temps perdut. Es corre el risc de perdre la possibilitat de viure i gaudir del temps que es disposa, i passaria a tenir un efecte més estressant, inquiet, i que no afavoriria la relació i el contacte amb els fills.
  • Perquè no para quiet si ho té tot?

    Per moltes coses que donem als fills, alguns nens es poden mostrar sempre demandants. Això té sovint a veure amb la necessitat de passar temps amb els pares, més que amb objectes concrets.

  • Ens veiem poc i quan estem junts sempre fa alguna cosa per estar enfadats. Per què?

    És possible que aquesta sigui la forma de mostrar el seu malestar. Sovint, quan els nens ens fan enfadar és la forma que tenen de fer-nos sentir com ells es senten.

  • És dolent que passi més temps amb els avis que amb nosaltres?

    Hem d’entendre que quan aquesta situació es dóna és per necessitat. Essent així, hem de procurar que el temps que passem amb ells sigui el de més qualitat possible, i que la culpabilitat no ens faci respondre a les demandes del fills sense pensar.

 

El Nacho és un nen de 5 anys i mig que arriba a la consulta acompanyat dels seus pares perquè a casa té un comportament rebel, i de vegades pega la mare (sobretot si estan tots tres junts a casa). Des de que havia començat a anar a l’escola la mestra els havia comentat que el Nacho mostrava una actitud bastant depenent dels adults i li costava fer relacions amb els companys.

Els pares expliquen que havien esperat aquest fill amb moltes ganes. Després de la baixa per maternitat de la mare el Nacho va anar a una guarderia durant els matins. La mare va reprendre la seva feina però uns mesos més tard la va haver de deixar perquè pensava que el seu fill la necessitava i la reclamava molt. Ella sentia que quasi no tenia temps per estar amb el nen i “cuidar la família”. Es veu com per la mare el sentiment de culpa va agafant força des del moment en què comença a separar-se del seu fill.

Durant les visites a CSMIJ es veia un nen alegre que buscava un tracte exclusiu i directe cap a ell, una mare angoixada i un pare que li costava entrar en aquesta relació tant forta que el petit havia establert amb la mare (i que tant el pare com la mare es trobaven mirant d’entendre més el seu fill perquè no comprenien què li passava). En el procés de tractament la mare va trobar un espai per a parlar de les seves pors i angoixes, dels seus sentiments (Es sentia molt culpable de com estaven anant les coses a casa i  del que la mestra els deia del seu fill), i també dels seus desitjos. A mesura que s’anava donant lloc a escoltar cadascun en el seu moment diferent, es produïa un efecte de separació que permetia veure com a poc a poc milloraven les seves relacions dins la família. Eren més obertes i el nen anava acceptant més estar els tres a casa sense cap tipus de rabieta o enfado. Poc a por la mare es va plantejar tornar a buscar feina “de lo seu”, i el nen ja els explicava coses de l’escola.

En el moment de l’alta el Nacho estava ja a primer, havia començat a llegir, i parlava dels seus amics amb els que jugava al pati i el convidaven a festes d’aniversari. I havent superat aquest entrebanc, els pares es plantejaven tenir un altre fill.

 
  • Psicoanàlisi i Escola Bressol. Les lleis de l’univers infantil. Barcelona juny 1995. EOLIA.

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional de Creative Commons