Ajudar els fills a tenir seguretat

La seguretat en un mateix no és una qualitat innata de les persones sinó que està relacionada amb el sentiment de sentir-se competent i capaç, que es construeix amb els èxits aconseguits, ja siguin petits o grans. A mida que adquirim aprenentatges i superem petits èxits, anem formant una imatge de nosaltres mateixos com a persones hàbils i capaces, guanyant confiança i seguretat en nosaltres mateixos. Amb cada habilitat adquirida els nens incrementen la seva confiança. La seguretat en un mateix influeix en la formació de l’autoestima, que es defineix com les creences i sentiments que tenim sobre nosaltres mateixos. L’autoestima influirà, a la vegada, en les nostres actituds, comportaments i respostes emocionals.

El paper dels pares

Els pares poden ajudar a construir un sentiment de seguretat proposant als nens activitats per les quals té especial habilitat i animar-lo perquè les mantingui. Pel que fa a les habilitats noves, cal afavorir les oportunitats per practicar-les i perfeccionar-les, acceptant els errors i facilitant-los el recolzament necessari perquè ho segueixin intentant. És important respondre amb interès davant les mostres dels nens de voler aprendre alguna habilitat, premiant-los amb encoratjaments quan assoleixin una nova meta o s’hagin esforçat per aconseguir-la. Per mostrar interès, hem d’escoltar amb atenció i fer preguntes sobre el que ens explica de manera que vegi que ens interessa el que ens està dient i fomentant, així, la seva seguretat. La supervisió és important per assegurar-nos que estan protegits però per aprendre cal que tinguin espai per intentar fer coses noves, cal que s’equivoquin i que aprenguin dels errors. Davant la demanda d’aprendre alguna cosa nova hem d’explicar-los el procediment i permetre que ho facin com puguin, evitant les crítiques i sense resoldre-ho nosaltres, si no el missatge que enviem és que ells no són capaços i nosaltres ho fem millor. Això els retorna una imatge de si mateixos d’incapacitat i pot arribar a dissuadir-los d’emprendre nous aprenentatges.

Diferenciar l’elogi de l’encoratjament

L’elogi implica mostrar lo meravellosos que són, o fer-los creure que són els millors del món. Va dirigit a projectar una imatge perfecta de la persona però que és falsa. Els elogis construeixen una imatge idealitzada i sobrevalorada d'un mateix i per tant una imatge que no és realista. En front de l’elogi hem de potenciar l’encoratjament, que té a veure amb mostrar que ho està fent bé, que està millorant. L’encoratjament ha de ser real i autèntic sobre com s’estan fent les tasques i els esforços que s’hi estan posant. És possible que el ritme de progrés del nen no sigui el que l’adult voldria però segur que el progrés es dóna i hem de mostrar aquesta millora. Alguns nens tenen una imatge perfeccionista i exigent de si mateixos i rebutgen algunes tasques davant la por al fracàs. Poder iniciar l’activitat al costat del adult i parlar-li de les pròpies equivocacions els ajudarà a veure que equivocar-se no és fracassar. Amb tot, disposar de temps per escoltar els fills, jugar amb ells, acompanyar-los en les activitats i els nous aprenentatges, els ajudarà a construir una imatge de si mateixos com a nens capaços de fer el que es proposin. Hem de mostrar-los que els estimem pel que són, i no sols pel que fan. Aquesta sensació de seguretat és el que els ajudarà a no tenir por davant nous reptes i, per tant, a tenir la confiança per enfrontar-los i assolir-los.

A la pràctica

  • El més important és creure en les possibilitats del fill
  • Buscar espais de temps compartit
  • Establir límits clars
  • Recolzar els desafiaments nous
  • Motivar sense exigir
  • Valorar l’esforç més que el resultat
  • Acceptar els errors com a part del procés d’aprenentatge i no com un fracàs
  • No buscar la perfecció sinó la millora contínua
  • Com puc detectar si el meu fill és insegur?

    Hi ha característiques que ens poden alertar. Solen ser nens tímids i insegurs davant persones o situacions noves i que tampoc proven experiències noves per por al fracàs o a ser castigats. Solen estar neguitosos i ho exterioritzen mossegant-se les ungles, posant-se els dits a la boca o plorant amb freqüència. Poden tenir símptomes físics com mals de cap o de panxa i irritació per petits canvis o frustracions.

    Com ajudar al meu fill a acostar-se a jugar amb nens al parc?

    Sovint els nens tenen por a rebre un "No" com a resposta i per això no es senten segurs d’acostar-se a altres nens. Inicialment podem acompanyar-los en fer aquest pas i mantenir-nos en un segon pla. Podem fer-li pensar que els altres també es poden sentir tímids.

    Li costa molt provar activitats noves, esports nous i quan sent que fracassa no ho vol intentar de nou.

    Podem començar amb petites activitats i servir-los nosaltres d’exemple, mostrant-nos segurs en l’activitat concreta i tolerant les equivocacions que puguem tenir per tal de que vegin que no cal fer-ho tot bé, sinó que cal acceptar els errors i intentar-ho de nou. Hem de deixar l’espai suficient perquè ho puguin intentar sense jutjar-los.

 

En Joan té 8 anys i els seus pares han observat que darrerament es posa a plorar davant petites equivocacions, es mossega els punys dels jerseis i les ungles. Sempre ha tret bones notes i ha estat molt aplicat, però al passar de curs l’exigència a l’escola ha augmentat i el veuen tot el dia neguitós per si oblida els deures, per si marcarà al futbol, per si farà bé els exàmens. També es mostra irritable quan els pares no compleixen les seves expectatives.  En les entrevistes familiars es posa de manifest l’exigència d’un dels progenitors i la vivència de la perfecció com un objectiu a assolir. Es mostra als pares que l’exigència que té el nen cap a ells és la que el nen sent vers ell mateix. Es treballa que els pares puguin fomentar la idea de la millora contínua i no de la perfecció, mostrant-se ells com a exemple d’errors i de superació. Poc a poc el Joan accepta que no fer bé les coses no vol dir no poder-les aprendre més endavant. Tota la família baixa l’exigència i es busquen més joc i espais de cooperació que de competició.

 

Llibres:

Banderas, A. (2011) "Hijos felices". Ed. Timun Mas.

Hertley-Brewer, E. (2011) "Eres genial como eres". Ed. Destino.

Haeussler, I.; Milicic, N. (2006) "Confiar en uno mismo. Programa de autoestima". Ed. CEPE. Ciencias de la educación preescolar y especial.

 

Pel·lícules:

"Ratatouille" (2007. Dir: Brad Bird)  Fitxa de la pel·lícula

 

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional de Creative Commons